Vaig néixer l’any 1956 a Girona. De petita tot el que feia referència a les arts escèniques m’entusiasmava. Em sabia de memòria els monòlegs d’en Capri i no tenia pas més de deu anys quan vaig fer una imitació d’en José Guardiola que va entusiasmar un públic, això sí, entregat.

Cap els 20 anys vaig conèixer en Miquel Rimbau, que havia estat membre del grup de pantomima Vol ras i que em va iniciar en aquest món. Dirigida per ell vaig fer el meu primer bolo com a mim. Més endavant ell mateix va formar una companyia de teatre de carrer, L’Afic Teatre, amb la qual vam fer uns quants espectacles molt visuals, plàstics. El gest, la provocació sense utilitzar la paraula i el missatge social eren el segell de la nostra companyia. L’espectacle “Corpus” va tenir molt bones critiques a la VII Fira de Tàrrega. Això passava entre els anys 1980 i 1990. En aquesta època també vaig fer de model de fotografia i vaig ser la protagonista d’un videoclip musical “Cintura de maniquí”.

Tot i que el cuquet del teatre continuava molt viu, el fet de casar-me i tenir bessonada va fer que passés uns anys inactiva com a actriu, però no pas com a espectadora. La dècada que ens acostava al segle XXI amb la meva parella vam recórrer tots els cabarets de la capital catalana i altres ciutats on aquest gènere es conreés. Vaig crear el meu propi espectacle, que vaig fer davant dels més íntims, “A l’amor meu”. Aquí ja tenia clar que jo volia ser actriu de varietés. La màgia de les plomes, les llums, els daurats i la pedreria rutilant, els cossos esculturals, les cançons picants, els moviments sinuosos i les coreografies sicalíptiques m’havien robat el cor. Però encara no era el moment... I tot i que la realitat em feia tocar de peus a terra, la imaginació continuava volant...

Va ser cap a l’any 2009 que vaig tornar a assistir a classes de teatre a l’escola “El Galliner”. Aquí vaig fer dos cursos de teatre bàsic. I més endavant, de clown, amb en Claret Papiol, d’humor gestual, amb en Marcel Tomàs, i de veu i cabaret amb l’Emma Bover. Amb la Gemma vam coincidir a cabaret. Durant el curs vaig preparar un monòleg teatral, “La vedette”, que amb l’ajuda de l’Emma Bover es va convertit en una petita peça teatral: un monòleg, reforçat amb el gest i la mímica. Era el moment en què la Gemma també estava gestant “Flor del vici”. Vam adonar-nos que encaixàvem i que les dues peces, malgrat representessin èpoques diferents, es podien representar juntes, perquè l’escenari on es desenvolupaven era el mateix: el Paral·lel barceloní. Així, amb la direcció d’en Josep Benítez “Beni” va néixer “La cupletista i la vedette, el paral·lel d’ahir i d’avui”. L’obra ha anat evolucionant i ara es diu “La cupletista i la vedette, un espectacle sicalíptic”.

Gràcies a tots els que heu fet possible que finalment jo sigui aquesta vedette!!!!